Ahir a la tarda vaig baixar de Terrassa a Barcelona a donar una volta pel centre. Els de "rodalies" fem "barcelonades" sovint per anar a la "capital". Com hi havia una mani d'okupes a Via Laietana, les vam passar una mica magres per aparcar. Típic. El millor de tota la tarda, el xocolata amb xurros que ens vam pendre a la mítica granja la pallaresa del Carrer Petrixoll. Només cal dir que vam fer 10 minuts de cua per entrar. Unes samarretes de Custo (de rebaixes al mes de Novembre, jo ja no entenc res, es diu crisi???) per la meva dona i jo que ja anava més que content que un gingol amb el meu berenar vaig complementar el tema comprant una barreta de turró de xocolata de Planelles - Donat i apa cap a casa a veure el futbolito. Quina delicia de Messi...
Anem al tema del blog. Ahir, quan vaig passar per Diagonal a la Plaça de "Paco" Macià, vaig veure un arbre de Nadal "sostenible" que ha posat l'Ajuntament de Barcelona. L'"arbre" es d'uns 10 metres d'alt, amb una base de dos metres que son unes lones negres on surten logotips de l'Ajuntament de Barcelona i després arriba el més cutre. A veure. Te forma d'arbre obviament però les fulles estan fetes de color plata i a cada fulla hi ha una mini placa foto-voltaica que fa que s' "ilumini" de nit. Sincerament, es molt cutre. Allí diu que es un arbre de Nadal sostenible. Per començar no es ni arbre ja que es una estructura que ha fet un artista anomenat Martirio Figueras i per onaltre a la nit ni te n'enteres que està possat ja que la llum es quasi imperceptible. Deu ser perquè es sostenible i tampoc cal que doni molts "luxs"..... (Els venedors d'ulleres de sol també estan en crisi)
Aquest arbre ha costat al contribuent de Barcelona 36.000 euros. N'han possat 6, total 216.000 euros. I això en temps de crisi. Total, el Nadal es cosa de l'esglèsia i dels de dretes. Sobre les llums de Nadal del centre de Barcelona res a dir. Només cal passejar. No hi ha interés. Els paradors de les botigues ja fan el que no fan les corporacions municipals. Que donin una volteta per ciutats d'Europa i vegin els mercats de Nadal que es monten i la llum que hi ha als centres urbans de les grans ciutats. En nom d'aquestes tonteries volem anar de moderns i acabem anant de "cutres". Com molts cops.
En nom de la sostenibilitat s'estan fent moltes gilipollades que desacrediten precisament a aquests sers que en nom de la sostenibilitat inunden els carrers de bicicletes quan no hi ha infraestructura preparada, estreten vies urbanes de gran ocupació fent voreres de 10 metres a carrers que no tenen quasi comerç, fan anar a 80 kms. per hora a autopistes de 5 carrils per no contaminar, impedeixen obres públiques bàsiques necessàries com el 4art. cinturó i ara com a última gran invenció aquesta setmana llegim que els supers hauran de fer pagar la bosa de plàstic quan l'agafem o descomptar-la si no la fem servir. Impresionant. De moment crec que cap regidor ni conseller d'aquest gran partit que es Inciativa per Catalunya - Verds ha renunciat al cotxe oficial que crec que funciona amb benzina, material escàs i esgotable. De fet, es millor comprar energia a França ja que aquí no en tenim prou, la qual té un origen principalment de central nuclear que possar-ne a Espanya. Això si quan ens falta aigua la nostra opció es possar canonades en plan mecano per dintre d'un Tunel i agafar aigua de la capçalera del riu que es on n'hi ha més..... Potser els hi va dir un tal Jordi Eduardo...
Qui té més consciència ecològica: el que fa aquestes lleis o el que mira de no malgastar aigua a casa seva?? El que mai ha tirat un paper a terra o el que permet abocadors il-legals sense netejar?? El que separa les deixalles a casa o el que fa pagar taxes i taxes al rebut de l'aigüa de tantes mamelles que ha creat??
Mentrestant el contribuent paga l'òstia d'estudis de contaminació lumínica i sonora per fer la ciutat sostenible. Que algú doni una volteta el cap de setmana per alguna plaça de Gràcia i pensi en els pobres veïns que viuen allà. La culpa es dels veïns per viure a aquell lloc, segur. Jo crec que els haurien de multar. Això si que no es sostenible i no les collonades aquestes. Ara que, prohibirà també vendre avets de Nadal la setmana que vé a la fira de l'Avet d'Espinelves??? Dediquis a no tocar molt els collons als que grans i petits donen feina a la gent i preocupis de que la ciutat tingui un atractiu envers als que ens visiten. Intenti que no robin tant als turistes i que les oficines consulars no es quexin de que a bastants dels ciutadans dels seus païssos els llimen cada vegada que ens visiten.
De tant en tant agafi qualsevol linea de metro a les 12 de la nit per veure lo sostenible que es la seva cartera a la seva butxaca.
L'arbre sostenible es una raó més per fotre fora dels òrgans de govern a tota una banda d'iluminats. Ja només queden dos anys. Es un iogurt amb data de caducitat.
domingo, 30 de noviembre de 2008
martes, 4 de noviembre de 2008
Eleccions USA
5,19 hores del matí del dia 05/11/2008
Titular El Mundo: Obama cambia el color de la historia.
Titular El Pais: Obama culmina el sueño del cambio.
Titular La Vanguardia: Obama será el primer presidente negro de Estados Unidos.
Titular Abc: Obama, en la Casa Blanca.
Titular La Razón: Obama, primer presidente negro de los Estados Unidos.
Titular El Periodico: Obama, primer presidente negro de EEUU.
Titular CNN: Obama makes history by winning presidency.
Titular The New York Times: Obama racial barrier falls in heavy turnout.
Titulat The Washington Post: Obama sweeps to victory.
Titular The Wall Street Journal: Obama sweeps to historic victory.
Titular Le Monde: Barack Obama est élu président des Etats-Unis.
Titular The Guardian: Historic victory for African-American senator.
Titular BBC: Obama wins historic US election.
Avui es un dia històric políticament parlant. Fa 40 anys els negres encara s'havien d'aseure als seients del darrera de l'autobus a alguns estats americans. No puc imaginar el que deuen sentir molts americans negres amb avantpassats que van ser esclaus.
El dia 28 d'octubre de 1.982 va guanyar per primera vegada desde la restauració de la democràcia a Espanya, el Partit Socialista. Alguns cops, com avui, penso que deuria pensar tota aquella generació de persones que duien l'etiqueta de "perdedors". Aquells que en 4 decàdes mai havien pogut guanyar res, politicament es clar. Potser avui als Estats Units també els perdedors, els que fa un segle van tenir familiars esclaus, també tenen molt a celebrar.
Hem vist la caiguda del Mur de Berlin, hem vist la desintegració fulminant dels païssos de l'òrbita comunista, hem vist la integració a la Europa Unida de molts d'ells. Hem vist la caiguda de les dictadures argentina i xilena. Estem veient una dona governant Alemanya. Ens falta encara veure més cosses. Ens cal veure la democratització de Cuba i de la Xina. Ens cal veure que cap ser humà mori de fam. Ens falta tant.....
Hi haurà un dia que també caurà el mite que un hispà pogui ser el president de la primera potencia política econòmica i política mundial. Aquells que aixequen dia a dia el pais, el que salten el mur entre Calexico i Mexicali, els que tenen por de ser detinguts perquè han entrat ilegalment, els que penquen de debò, potser un dia també arriben al poder. No confio que ho vegin els meus ulls.
Ells si que han vist que Obama, un negre i amb avantpassats de Kenia, ha guanyat. Un dia històric.
A hores d'ara, el vencedor comença a parlar a la seva gent a Chicago. Comença parlant de l'existència i la possibilitat del somni americà......
Con diuen els americans, que Déu el beneixi...
Ojalà, he can......
Titular El Mundo: Obama cambia el color de la historia.
Titular El Pais: Obama culmina el sueño del cambio.
Titular La Vanguardia: Obama será el primer presidente negro de Estados Unidos.
Titular Abc: Obama, en la Casa Blanca.
Titular La Razón: Obama, primer presidente negro de los Estados Unidos.
Titular El Periodico: Obama, primer presidente negro de EEUU.
Titular CNN: Obama makes history by winning presidency.
Titular The New York Times: Obama racial barrier falls in heavy turnout.
Titulat The Washington Post: Obama sweeps to victory.
Titular The Wall Street Journal: Obama sweeps to historic victory.
Titular Le Monde: Barack Obama est élu président des Etats-Unis.
Titular The Guardian: Historic victory for African-American senator.
Titular BBC: Obama wins historic US election.
Avui es un dia històric políticament parlant. Fa 40 anys els negres encara s'havien d'aseure als seients del darrera de l'autobus a alguns estats americans. No puc imaginar el que deuen sentir molts americans negres amb avantpassats que van ser esclaus.
El dia 28 d'octubre de 1.982 va guanyar per primera vegada desde la restauració de la democràcia a Espanya, el Partit Socialista. Alguns cops, com avui, penso que deuria pensar tota aquella generació de persones que duien l'etiqueta de "perdedors". Aquells que en 4 decàdes mai havien pogut guanyar res, politicament es clar. Potser avui als Estats Units també els perdedors, els que fa un segle van tenir familiars esclaus, també tenen molt a celebrar.
Hem vist la caiguda del Mur de Berlin, hem vist la desintegració fulminant dels païssos de l'òrbita comunista, hem vist la integració a la Europa Unida de molts d'ells. Hem vist la caiguda de les dictadures argentina i xilena. Estem veient una dona governant Alemanya. Ens falta encara veure més cosses. Ens cal veure la democratització de Cuba i de la Xina. Ens cal veure que cap ser humà mori de fam. Ens falta tant.....
Hi haurà un dia que també caurà el mite que un hispà pogui ser el president de la primera potencia política econòmica i política mundial. Aquells que aixequen dia a dia el pais, el que salten el mur entre Calexico i Mexicali, els que tenen por de ser detinguts perquè han entrat ilegalment, els que penquen de debò, potser un dia també arriben al poder. No confio que ho vegin els meus ulls.
Ells si que han vist que Obama, un negre i amb avantpassats de Kenia, ha guanyat. Un dia històric.
A hores d'ara, el vencedor comença a parlar a la seva gent a Chicago. Comença parlant de l'existència i la possibilitat del somni americà......
Con diuen els americans, que Déu el beneixi...
Ojalà, he can......
viernes, 19 de septiembre de 2008
Crisi Financera Mundial, si Keynes ressucités.....
John Maynard Keynes (1883-1946) és el pare del Keynesianisme. Aquesta teoria econòmica aboga per un cert intervencionisme estatal, a través del qual, l'Estat, mitjançant polítiques fiscals i monetàries, intenta mitigar les situacions de recessió econòmica. Aquest home sempre ha estat un "totem" pels corrents ideòlogics i polítics que creuen en certa planificació de l'Estat en la economia (polítiques socialdemocràtes) i sempre ha estat objecte de mofa pels corrents econòmics més lliberals que aboguen perquè el mercat sigui l'únic regulador econòmic.
Si Keynes ressucités o veu desde l'altre món (si es que existeix) el que ha passat aquesta setmana no entendria res. Jo tampoc entenc res. Jo em sento més keynesià que lliberal i, un cop més, els fets m'ajuden a refermar la meva opció ideològica.
Parteixo de la base que el capitalisme es l'únic model econòmic possible i real a l'actualitat. Tot sistema econòmic diferent a aquest, es pura utopia i només serveix per menjar-se els mocs a mig plaç.
Breu explicació del que ha succeït:
1) Els Bancs Americans van donar moltes hipoteques (les subprime) a gent que no ha pogut assumir els imports de les mateixes i que son insolvents per tornar el deute, amb lo qual els bancs que van donar aquestes hipoteques tenen un problema.
2) A la vegada, els "cracks" financers han anat venent, agrupades en productes financers, hipoteques de tots els tipus, de les bones (prime) i de les dolentes (subprime) amb lo qual el problema s'extén a bancs estrangers que han finançat els deutes dels Bancs Americans.
3) A Estats Units, en 10 anys, es dobla el preu dels inmobles. Bombolla inmobiliaria.
4) La economia ha tocat sostre i es comença a créixer menys que en anys anteriors. El mercat inmobiliari comença a baixar amb lo qual els inmobles perden valor i no cubreixen la garantia de les hipoteques.
5) La forma tradicional de conseguir finançament els bancs es el Mercat Interbancari. Els bancs que tenen diners deixen aquests a bancs que en necessiten. Els hi deixen per 1 dia, 1 setmana, 10 dies o el que volguin. L'interés en el que es deixen els diners els bancs es l'Euribor, vocable que indigesta a més d'una persona cada nit quan somia amb una gràfica d'aquest index més ascendent que les rampes de l'Angliru (en versió vuelta), Mortirolo (en versió giro) o Tourmalet (en versió tour).
6) A Espanya idem d'idem, l'únic es que aquí les crisis sempre arriben més tard que a tot el món, així que tothom espera que cap al primer trimestre de l'any 2009 "peti" alguna petita o no tan petita caixa d'estalvis degut a la lleugeresa amb la que va donar crèdits a la població. Sempre es parla que els "Panchitos" son els que tindran més problemes, però jo tinc clar que moltes "Juanis" les passaran més que putes quan no poguin vendre el seu pis per poder treure's la hipoteca de sobre.
Si Keynes ressucités o veu desde l'altre món (si es que existeix) el que ha passat aquesta setmana no entendria res. Jo tampoc entenc res. Jo em sento més keynesià que lliberal i, un cop més, els fets m'ajuden a refermar la meva opció ideològica.
Parteixo de la base que el capitalisme es l'únic model econòmic possible i real a l'actualitat. Tot sistema econòmic diferent a aquest, es pura utopia i només serveix per menjar-se els mocs a mig plaç.
Breu explicació del que ha succeït:
1) Els Bancs Americans van donar moltes hipoteques (les subprime) a gent que no ha pogut assumir els imports de les mateixes i que son insolvents per tornar el deute, amb lo qual els bancs que van donar aquestes hipoteques tenen un problema.
2) A la vegada, els "cracks" financers han anat venent, agrupades en productes financers, hipoteques de tots els tipus, de les bones (prime) i de les dolentes (subprime) amb lo qual el problema s'extén a bancs estrangers que han finançat els deutes dels Bancs Americans.
3) A Estats Units, en 10 anys, es dobla el preu dels inmobles. Bombolla inmobiliaria.
4) La economia ha tocat sostre i es comença a créixer menys que en anys anteriors. El mercat inmobiliari comença a baixar amb lo qual els inmobles perden valor i no cubreixen la garantia de les hipoteques.
5) La forma tradicional de conseguir finançament els bancs es el Mercat Interbancari. Els bancs que tenen diners deixen aquests a bancs que en necessiten. Els hi deixen per 1 dia, 1 setmana, 10 dies o el que volguin. L'interés en el que es deixen els diners els bancs es l'Euribor, vocable que indigesta a més d'una persona cada nit quan somia amb una gràfica d'aquest index més ascendent que les rampes de l'Angliru (en versió vuelta), Mortirolo (en versió giro) o Tourmalet (en versió tour).
6) A Espanya idem d'idem, l'únic es que aquí les crisis sempre arriben més tard que a tot el món, així que tothom espera que cap al primer trimestre de l'any 2009 "peti" alguna petita o no tan petita caixa d'estalvis degut a la lleugeresa amb la que va donar crèdits a la població. Sempre es parla que els "Panchitos" son els que tindran més problemes, però jo tinc clar que moltes "Juanis" les passaran més que putes quan no poguin vendre el seu pis per poder treure's la hipoteca de sobre.
miércoles, 3 de septiembre de 2008
Premi Princep d' Astúrias Esport 2008
Fins l'actualitat, els Premis Nobel sempre han sigut els de més prestigi otorgats a persones que destaquen en alguna activitat de les ciències, ja sigui la física, la química, la medicina o l'economia. Normalment s'han otorgat a persones de reconeguda trajectòria. Entre ells, al meu parer, el Premi Nobel de la Pau, se'ns dubte, és el que amb més interés segueixo, encara que a vegades no estigui d'acord amb les persones a les que se lis otorga el premi.
A l'any 1981 es donen per primer cop els Premis Princep d'Asturies a personalitats reconegudes de diversos àmbits. Sota el meu parer, són els més importants e institucionals que és celebren a Espanya.
A l'any 1987 es va otorgar el primer Premi Princep d'Asturiés a l'Esport a Sebastian Coe, atleta britànic que dominava les proves de mig fons (800-1500) als anys 80. Se li va otorgar el premi un cop començava el declivi de la seva carrera degut a l'aparició del britànic Steve Cram i després pel mític corredor marroquí Said Aouita.
Durant els primers anys d'entrega d'aquest premi, es va condecorar a figures importants de l'esport com Seve Ballesteros, Sergei Bubka, Miguel Induráin, Martina Navratilova, Carl Lewis o Javier Sotomayor.
Al 1998 sota el meu parer ja la van pifiar ja que van donar el premi a Arantxa Sánchez Vicario abans de donar-li a Steffi Graf el del 1999. Suposo que els hi deuria entrar "remordiment" a l'any següent i van fer "enmendalla". Només cal veure el diferèncial de palmarés esportiu. Steffi "només" va guanyar 22 títols de Grand Slam per 4 d'Arantxa.
Al 2005, aquests "cracks" de jurat van otorgar el Premi a Fernando Alonso un cop després de guanyar el Mundial del 2005. Sota el meu parer, una mica de tufo Premio "Marca", ja que al seu costat hi havia un senyor com Michael Schumacher que tenia 7 títols de campió del Món i havia guanyat els últims 5 de manera aclaparadora.
Un cop més, al 2007 van donar el Premi a aquell al que ja li havien d'haver donat abans. Michael Schumacher va ser premiat un cop ja retirat.
Avui, Rafa Nadal ha sigut premiat amb aquest premi. Per a mi, un jugador de tennis fora de sèrie que en certs aspectes em recorda a Jimmy Connors però més bó encara. Potser marqui una època dintre del tennis mundial ja que sembla imbatible, sobretot a superfícies lentes. Ha fet un any extraordinari ja que ha guanyat Roland Garros per quart cop i Wimbledon per primer cop, a més de aconseguir l'or olímpic i aconseguir ser el jugador número 1 mundial.
Ho sento, potser soc l'únic, però per a mi el premi abans que se li doni a en Rafa, (el qual ha fet un any admirable i fa un tennis molt maco de veure pel seu esforç físic amb cada cop més toc), se'l mereix Roger Federer com a premi a una trajectoria absolutament dominant al tennis entre 2004 i 2007. Han dit d'ell que potser ha sigut el millor tenista de tota l'història. No he vist jugar a molts dels grans jugadors però molta gent entesa d'aquest esport diu que Rod Laver ha sigut el millor de sempre. Va guanyar dos Grand Slam al 1962 i al 1969. Desde ell cap jugador masculí ha guanyat un Grand Slam (en Rafa té qualitat per poder-ho aconseguir, potser l'any 2009).
Ja sabem com actua el jurat. De ben segur que l'any 2009 o al 2010 com a màxim li donen el premi a en Roger Federer. Un cop més, primer al d'aquí que al mestre. Potser, es possible, que dintre d'uns anys en Rafa faci miques aquest texte però per a mi es de premi "pueblerino" que el jurat hagi fet això.
Un dels contrincants d'avui era Michael Phelps. Potser hagi de guanyar més de 20 ors a Londres 2012, incloent medalla d'or a sincronitzada i salts de trampolí, abans que pensin amb ell. Cap nedador ha guanyat el Príncep d'Astúries a l'Esport. Potser es perquè no hi ha cap nedador espanyol que ho faci bé. Llavors com no li poden donar primer al espanyol i després al de fora, millor obviar aquest esport.
Potser avui soc minoria. Tots el Telediarios parlen d'aquest premi. Dec ser l'únic que pensa diferent. A veure si en Roger torna a ser el de sempre. M'agrada el seu tennis elegant.
A l'any 1981 es donen per primer cop els Premis Princep d'Asturies a personalitats reconegudes de diversos àmbits. Sota el meu parer, són els més importants e institucionals que és celebren a Espanya.
A l'any 1987 es va otorgar el primer Premi Princep d'Asturiés a l'Esport a Sebastian Coe, atleta britànic que dominava les proves de mig fons (800-1500) als anys 80. Se li va otorgar el premi un cop començava el declivi de la seva carrera degut a l'aparició del britànic Steve Cram i després pel mític corredor marroquí Said Aouita.
Durant els primers anys d'entrega d'aquest premi, es va condecorar a figures importants de l'esport com Seve Ballesteros, Sergei Bubka, Miguel Induráin, Martina Navratilova, Carl Lewis o Javier Sotomayor.
Al 1998 sota el meu parer ja la van pifiar ja que van donar el premi a Arantxa Sánchez Vicario abans de donar-li a Steffi Graf el del 1999. Suposo que els hi deuria entrar "remordiment" a l'any següent i van fer "enmendalla". Només cal veure el diferèncial de palmarés esportiu. Steffi "només" va guanyar 22 títols de Grand Slam per 4 d'Arantxa.
Al 2005, aquests "cracks" de jurat van otorgar el Premi a Fernando Alonso un cop després de guanyar el Mundial del 2005. Sota el meu parer, una mica de tufo Premio "Marca", ja que al seu costat hi havia un senyor com Michael Schumacher que tenia 7 títols de campió del Món i havia guanyat els últims 5 de manera aclaparadora.
Un cop més, al 2007 van donar el Premi a aquell al que ja li havien d'haver donat abans. Michael Schumacher va ser premiat un cop ja retirat.
Avui, Rafa Nadal ha sigut premiat amb aquest premi. Per a mi, un jugador de tennis fora de sèrie que en certs aspectes em recorda a Jimmy Connors però més bó encara. Potser marqui una època dintre del tennis mundial ja que sembla imbatible, sobretot a superfícies lentes. Ha fet un any extraordinari ja que ha guanyat Roland Garros per quart cop i Wimbledon per primer cop, a més de aconseguir l'or olímpic i aconseguir ser el jugador número 1 mundial.
Ho sento, potser soc l'únic, però per a mi el premi abans que se li doni a en Rafa, (el qual ha fet un any admirable i fa un tennis molt maco de veure pel seu esforç físic amb cada cop més toc), se'l mereix Roger Federer com a premi a una trajectoria absolutament dominant al tennis entre 2004 i 2007. Han dit d'ell que potser ha sigut el millor tenista de tota l'història. No he vist jugar a molts dels grans jugadors però molta gent entesa d'aquest esport diu que Rod Laver ha sigut el millor de sempre. Va guanyar dos Grand Slam al 1962 i al 1969. Desde ell cap jugador masculí ha guanyat un Grand Slam (en Rafa té qualitat per poder-ho aconseguir, potser l'any 2009).
Ja sabem com actua el jurat. De ben segur que l'any 2009 o al 2010 com a màxim li donen el premi a en Roger Federer. Un cop més, primer al d'aquí que al mestre. Potser, es possible, que dintre d'uns anys en Rafa faci miques aquest texte però per a mi es de premi "pueblerino" que el jurat hagi fet això.
Un dels contrincants d'avui era Michael Phelps. Potser hagi de guanyar més de 20 ors a Londres 2012, incloent medalla d'or a sincronitzada i salts de trampolí, abans que pensin amb ell. Cap nedador ha guanyat el Príncep d'Astúries a l'Esport. Potser es perquè no hi ha cap nedador espanyol que ho faci bé. Llavors com no li poden donar primer al espanyol i després al de fora, millor obviar aquest esport.
Potser avui soc minoria. Tots el Telediarios parlen d'aquest premi. Dec ser l'únic que pensa diferent. A veure si en Roger torna a ser el de sempre. M'agrada el seu tennis elegant.
domingo, 24 de agosto de 2008
Más cerca que nunca de las estrellas. We love this game!!!
La madrugada del 10 de Agosto de 1984, me levanté a las 3.30 de la madrugada para ver por primera vez una retransmisión deportiva a horas intempestivas en directo. Tenía sólo 11 años de edad y veía como mis ídolos de ese momento (Epi, Corbalán & Company) se enfrentaban a unos muchachos americanos entre los que se encontraba el Gran Michael Jordan (a mi juicio el mejor jugador que ha visto este deporte en toda su historia). El boicot ruso a los Juegos Olímpicos propició en parte que España accediera a la final olímpica. Ayer por la noche, TVE tuvo el acierto de volver a retransmitir dicha final, me encantó volver a verla. Cuanto hemos recorrido hasta hoy. Los comentarios de Héctor Quiroga (fallecido poco después) y Pere Barthe impresionantes.
Hoy he visto uno de los mejores partidos de este deporte que tanto amo. He disfrutado como un enano. He saltado, brincado, chillado, viendo a nuestros jugadores plantando cara de verdad a los mejores jugadores del momento de la NBA. No hay nada más ya en su armario. Ahí estaban todos los mejores. Desde que mandaban a la "muchachada" universitaria a representar a su país antaño, la vieja europa ha avanzado mucho más que ellos. Hoy han visto de verdad las orejas al lobo. A lo sumo, pronostico que les quedan 3 Juegos Olímpicos de supremacia. La NBA se ha abierto al mundo y ello hace que las distancias se acorten mucho. Que lejos están aquellos partidos de las Olimpiadas de 1992 en la que los jugadores rivales del Dream Team estaban "impresionados" de jugar frente a sus ídolos. Posiblemente era la única vez en su vida que lo hacían. Hoy en día, jugadores no americanos empiezan a ser hombres-franquicia en esa industria-negocio llamada NBA.
A continuación vamos a dar unas pinceladas a aspectos del partido de la final, único que he podido ver de todas las Olimpiadas.
1) Ricky Rubio: Nacido el 21 de Octubre de 1990. Talento e inteligencia excepcional. Marcará una época. Lo que nos queda por disfrutar. Cuento una anécdota. En Junio de 2003, Joventut y Barça disputaban la final del campeonato de España infantil. El hermano de Ricky, Marc Rubio, falló un tiro libre al final del partido que hubiera dado la vistoria al Joventut. La Penya perdió la prórroga. La actitud de los jugadores rivales y del entrenador del Barça respecto a su hermano hizo que se decantara por jugar en la Penya al año siguiente en vez de la opción que tenía de fichar por el Barça. Al acabar el partido, con 13 años, se dirigió a un directivo de la Penya y le dijo "No te preocupes, el año que viene ficho por la Penya y ganamos ese trofeo".
En Badalona, cada 15 días, hay clínic de basket por unos 20 euros. No me lo pienso perder. Cuando el quiera, se irá a la NBA. Cuando Jason Kidd (que hoy soñará con él) debutó en la NBA, Ricky tenía 4 años.
2) Rudy Fernández: Me quedo con el mate "in your face" del último cuarto frente a Wright. Otro "talentazo". En Portland si no lo aprovechan que se lo hagan mirar. Ya pueden traspasar al escolta titular de este año. 23 años. Viva la vida, lo que no espera con esta new generation.
3) Equipo: Este es un equipo excepcional. Se nota en sus caras. Se conocen de toda la vida. Han estado en selecciones inferiores absolutas desde muy pequeños. Una lección de lo que es este deporte. Por eso me encanta el baloncesto. Deporte de equipo donde cada sujeto asume un rol dentro de ese engranaje. Si los roles son asumidos, el colectivo aspira a todo. Como en toda organización que se precie.
4) Arbitros: O jugamos con normas FIBA o jugamos con normas NBA. Pero lo que no vale es pitar con dos reglamentos distintos. Para enmarcar la jugada de Navarro, a tres segundos del final, dando tres pasos antes de botar delante del "jeto" del árbitro. Por cierto, los manotazos "John Pinone" de todos los jugadores americanos son falta. Como siempre, dos reglamentos. Para reflexionar. La jugadita de Marc Gasol y la invalidación del 2+1 también es de aquellas que jode.
5) Kobe Bryant: A mi juicio el mejor ser humano en la actualidad que juega a este deporte. El triple 3 +1 que nos han metido a 2 minutos del final nos ha hundido en la miseria. Solo le reprocho el gesto de hacer callar al público. Entiende perfectamente el funcionamiento de esta industria.
6) Aito: Desconcierta a muchos por sus constantes rotaciones. Para mí, una enciclopedia de este deporte. Sabe mucho. Mucho, mucho.
7) Carlos Jiménez: Que pena que los incontables no se cuenten (por eso son incontables). Uno de los chicos más listos de la clase. Su humildad y sacrificio en pos del equipo deberían ser un espejo para todos los amantes de este deporte.
8) Lebron James & Wright: Portentosos atletas que juegan a basket como podrían dedicarse a cualquier especialidad deportiva. Limitados tácticamente a mi entender. Nunca conseguirán ningún título de equipo en la NBA (opinión personal). Caso parecido al de Iverson (al cual no han tenido cojoncillos de llevar ya que necesita dos balones para él solo).
9) Calderón: Mr. Catering siempre se lesiona en momentos decisivos. Lo he echado en falta. Este año será un buen año para él después que Toronto haya traspasado de una vez a T.J. Ford (base titular chupóptero pero americano). Tren inferior portentoso.
10) Pau Gasol: Es ET. "Great Player". Que Dios nos lo conserve muchos años.
11) Comentarios de Fernando Romay: Solicito a RTVE que si tiene contrato con ellos, lo ubiquen únicamente en Mira quien baila. Habiendo gente como Chichi Creus, Solozábal, Epi e incluso Iturriaga es una pena que pongan a este sujeto como comentarista.
12) Valoración global del partido: Hoy hemos disfrutado. En el último cuarto, cuando nos hemos puesto a dos y el mister americano ha pedido tiempo muerto se veía alguna cara de acojonamiento en más de uno. Los hemos tenido. Si esta generación no se pierde y siguen siendo la misma piña que han demostrado en los últimos 2 años, en las Próximas Olimpiadas nos lo podemos pasar muy bien. Ah, y los americanos ya saben las nuevas normas. Solo ganarán si llevan a los mejores. Si llevan a 3 figuras y otros de relleno palman.
Como díria Obama: Yes, We can.
Hoy pienso en Ramon Trecet, aquel gran crack que hoy diría:
"Bien, amigos, hoy hemos estado más cerca que nunca de las estrellas....."
Hoy he visto uno de los mejores partidos de este deporte que tanto amo. He disfrutado como un enano. He saltado, brincado, chillado, viendo a nuestros jugadores plantando cara de verdad a los mejores jugadores del momento de la NBA. No hay nada más ya en su armario. Ahí estaban todos los mejores. Desde que mandaban a la "muchachada" universitaria a representar a su país antaño, la vieja europa ha avanzado mucho más que ellos. Hoy han visto de verdad las orejas al lobo. A lo sumo, pronostico que les quedan 3 Juegos Olímpicos de supremacia. La NBA se ha abierto al mundo y ello hace que las distancias se acorten mucho. Que lejos están aquellos partidos de las Olimpiadas de 1992 en la que los jugadores rivales del Dream Team estaban "impresionados" de jugar frente a sus ídolos. Posiblemente era la única vez en su vida que lo hacían. Hoy en día, jugadores no americanos empiezan a ser hombres-franquicia en esa industria-negocio llamada NBA.
A continuación vamos a dar unas pinceladas a aspectos del partido de la final, único que he podido ver de todas las Olimpiadas.
1) Ricky Rubio: Nacido el 21 de Octubre de 1990. Talento e inteligencia excepcional. Marcará una época. Lo que nos queda por disfrutar. Cuento una anécdota. En Junio de 2003, Joventut y Barça disputaban la final del campeonato de España infantil. El hermano de Ricky, Marc Rubio, falló un tiro libre al final del partido que hubiera dado la vistoria al Joventut. La Penya perdió la prórroga. La actitud de los jugadores rivales y del entrenador del Barça respecto a su hermano hizo que se decantara por jugar en la Penya al año siguiente en vez de la opción que tenía de fichar por el Barça. Al acabar el partido, con 13 años, se dirigió a un directivo de la Penya y le dijo "No te preocupes, el año que viene ficho por la Penya y ganamos ese trofeo".
En Badalona, cada 15 días, hay clínic de basket por unos 20 euros. No me lo pienso perder. Cuando el quiera, se irá a la NBA. Cuando Jason Kidd (que hoy soñará con él) debutó en la NBA, Ricky tenía 4 años.
2) Rudy Fernández: Me quedo con el mate "in your face" del último cuarto frente a Wright. Otro "talentazo". En Portland si no lo aprovechan que se lo hagan mirar. Ya pueden traspasar al escolta titular de este año. 23 años. Viva la vida, lo que no espera con esta new generation.
3) Equipo: Este es un equipo excepcional. Se nota en sus caras. Se conocen de toda la vida. Han estado en selecciones inferiores absolutas desde muy pequeños. Una lección de lo que es este deporte. Por eso me encanta el baloncesto. Deporte de equipo donde cada sujeto asume un rol dentro de ese engranaje. Si los roles son asumidos, el colectivo aspira a todo. Como en toda organización que se precie.
4) Arbitros: O jugamos con normas FIBA o jugamos con normas NBA. Pero lo que no vale es pitar con dos reglamentos distintos. Para enmarcar la jugada de Navarro, a tres segundos del final, dando tres pasos antes de botar delante del "jeto" del árbitro. Por cierto, los manotazos "John Pinone" de todos los jugadores americanos son falta. Como siempre, dos reglamentos. Para reflexionar. La jugadita de Marc Gasol y la invalidación del 2+1 también es de aquellas que jode.
5) Kobe Bryant: A mi juicio el mejor ser humano en la actualidad que juega a este deporte. El triple 3 +1 que nos han metido a 2 minutos del final nos ha hundido en la miseria. Solo le reprocho el gesto de hacer callar al público. Entiende perfectamente el funcionamiento de esta industria.
6) Aito: Desconcierta a muchos por sus constantes rotaciones. Para mí, una enciclopedia de este deporte. Sabe mucho. Mucho, mucho.
7) Carlos Jiménez: Que pena que los incontables no se cuenten (por eso son incontables). Uno de los chicos más listos de la clase. Su humildad y sacrificio en pos del equipo deberían ser un espejo para todos los amantes de este deporte.
8) Lebron James & Wright: Portentosos atletas que juegan a basket como podrían dedicarse a cualquier especialidad deportiva. Limitados tácticamente a mi entender. Nunca conseguirán ningún título de equipo en la NBA (opinión personal). Caso parecido al de Iverson (al cual no han tenido cojoncillos de llevar ya que necesita dos balones para él solo).
9) Calderón: Mr. Catering siempre se lesiona en momentos decisivos. Lo he echado en falta. Este año será un buen año para él después que Toronto haya traspasado de una vez a T.J. Ford (base titular chupóptero pero americano). Tren inferior portentoso.
10) Pau Gasol: Es ET. "Great Player". Que Dios nos lo conserve muchos años.
11) Comentarios de Fernando Romay: Solicito a RTVE que si tiene contrato con ellos, lo ubiquen únicamente en Mira quien baila. Habiendo gente como Chichi Creus, Solozábal, Epi e incluso Iturriaga es una pena que pongan a este sujeto como comentarista.
12) Valoración global del partido: Hoy hemos disfrutado. En el último cuarto, cuando nos hemos puesto a dos y el mister americano ha pedido tiempo muerto se veía alguna cara de acojonamiento en más de uno. Los hemos tenido. Si esta generación no se pierde y siguen siendo la misma piña que han demostrado en los últimos 2 años, en las Próximas Olimpiadas nos lo podemos pasar muy bien. Ah, y los americanos ya saben las nuevas normas. Solo ganarán si llevan a los mejores. Si llevan a 3 figuras y otros de relleno palman.
Como díria Obama: Yes, We can.
Hoy pienso en Ramon Trecet, aquel gran crack que hoy diría:
"Bien, amigos, hoy hemos estado más cerca que nunca de las estrellas....."
miércoles, 16 de julio de 2008
Fins aquí podem arribar. Gràcies Antoni Bassas.
Fa uns quants mesos que destijo netejar la meva consciència. Tinc ganes d'esmenar un dels errors personals més majúsculs dels ultims anys. Desitjo tornar a votar a unes eleccions a la Generalitat de Catalunya. Que tenim un president amb un curriculum manipulat es trist, que no sap parlar correctament ni la llengua del país té collons, que per parlar en públic necessita un "teleprompter" on està apuntat fins el "hola, bon dia...." es lamentable, però l'actuació que estan fent els "salvapàtries" d'ERC a aquest país es massa desilusionant. Per no parlar dels amics verds, dels quals me'n recordo cada cap de setmana quan haig d'anar a Sitges a velocitat dels anys 60. Tot el progrés humà a la paperera per acabar anant a 80 com un imbècil mirant al conductor del costat sense saber quina cara posar.
L'últim tema que m'ha acabat treient de "polleguera" es la no renovació o patada al cul d'un professionat tant estimat per la societat catalana com l'Antoni Bassas. Fa pocs dies he fet 35 anys. Escolto "El Matí de Catalunya Ràdio" desde que el presentava en Josep Cuní. Va deixar el programa per anar a fer un màster de periodisme a Estats Units. Quan tothom esperava que en Bassas estés un any o dos mentre el "crack" estudiava, hom va descobrir un periodista que encisava a l'oient desde una cadena pública que fa tota la seva programació en català.
Que he de dir de les tertulies matinals del programa, personalment crec que m'han ajudat a engreixar el meu mitjà bagatge cultural, la del dimarts m'encantava, Sanuy, Foix i Portabella, els "piques" dels dimecres Sala Martín - Olivé, els dilluns màgics d'en Barbeta, Nebrera i Juan B. Culla, el APM, l'entreteniment, la cultura, l'amor al país, etc, etc.
Aquests dies m'he quedat de pedra quan trucava gent gran i es posava a plorar en antena demanat a l'Antoni que es quedés a Catràdio. Espero que RAC1 el fitxi. Desde que estan a la Generalitat els d'ara Catràrio fa aigües. Es van carregar a en Clapés, a en Xavi Bosch, a en Basté, una tertulia fantàstica que es feia a les 3 de la tarda amb el difunt Ramón Barnils, el programa de la nit d'en Gaspar Hernàndez i ara tenen allà a periodistes més que mediocres i alguns de la seva òrbita política (el locutor d' El Cafe de la Republica publica una "contra" cada dia al Periódico de Catalunya, diari que dirigeix, mira per on, el germanet del Conseller d'Obres Públiques).
Amb la Mònica Terribas han sigut intel-ligents. "Si no puedes con tu enemigo, únete". Crec que hem perdut a la periodista més independent dels últims anys. Perdem un periodista i "guanyem" a una gerent que no ha estat formada especificament per a aquesta tasca. Suposso que els següents de la llista a exterminar són els de "Polónia" ja que tracten com es mereixen a aquesta colla de "mediocres" en tots els aspectes que ens representen. "Verguenza ajena".
Divendres estaré a Cadis per motius familiars. A les 11.30 hi ha concentració davant de Catràdio a favor d'en Bassas. No hi podré ser. Em fot. Aniria segur. Ara possen al davant del programa a la persona que ha fet fora a en Bassas. L'escoltarà la seva "XXXX" familia. Ni un puto anunciant s'hauria d'anunciar a aquest programa. Han destrossat Catràdio. Només falta que fitxin a en Justo Molinero per donar la pluralitat que ells volen. Això si, que en Carod, en Puigcercós i tota aquesta "panda" vagin de "palmeros". Quina desilusió. Quina pena. Quina decepció. Sempre he cregut que va haver una generació jove que desde la universitat va ilusionar-se amb aquest projecte polític. Quina banda de gent poc formada. Quanta ignorància. Quin mal al meu país.
Bé, anem al tema. Gràcies Antoni per tot. Gràcies pels 14 anys d'antena. Gràcies per obrir cada dia una mica més els ulls de les persones d'aquest país petit. Espero que tornis aviat. Molt aviat. Espero que sigui a RAC1.
Ha sigut "es colmo". (espero que guanyi el APM de la història). Els que heu sentit l'APM sabreu de que parlo.
L'últim tema que m'ha acabat treient de "polleguera" es la no renovació o patada al cul d'un professionat tant estimat per la societat catalana com l'Antoni Bassas. Fa pocs dies he fet 35 anys. Escolto "El Matí de Catalunya Ràdio" desde que el presentava en Josep Cuní. Va deixar el programa per anar a fer un màster de periodisme a Estats Units. Quan tothom esperava que en Bassas estés un any o dos mentre el "crack" estudiava, hom va descobrir un periodista que encisava a l'oient desde una cadena pública que fa tota la seva programació en català.
Que he de dir de les tertulies matinals del programa, personalment crec que m'han ajudat a engreixar el meu mitjà bagatge cultural, la del dimarts m'encantava, Sanuy, Foix i Portabella, els "piques" dels dimecres Sala Martín - Olivé, els dilluns màgics d'en Barbeta, Nebrera i Juan B. Culla, el APM, l'entreteniment, la cultura, l'amor al país, etc, etc.
Aquests dies m'he quedat de pedra quan trucava gent gran i es posava a plorar en antena demanat a l'Antoni que es quedés a Catràdio. Espero que RAC1 el fitxi. Desde que estan a la Generalitat els d'ara Catràrio fa aigües. Es van carregar a en Clapés, a en Xavi Bosch, a en Basté, una tertulia fantàstica que es feia a les 3 de la tarda amb el difunt Ramón Barnils, el programa de la nit d'en Gaspar Hernàndez i ara tenen allà a periodistes més que mediocres i alguns de la seva òrbita política (el locutor d' El Cafe de la Republica publica una "contra" cada dia al Periódico de Catalunya, diari que dirigeix, mira per on, el germanet del Conseller d'Obres Públiques).
Amb la Mònica Terribas han sigut intel-ligents. "Si no puedes con tu enemigo, únete". Crec que hem perdut a la periodista més independent dels últims anys. Perdem un periodista i "guanyem" a una gerent que no ha estat formada especificament per a aquesta tasca. Suposso que els següents de la llista a exterminar són els de "Polónia" ja que tracten com es mereixen a aquesta colla de "mediocres" en tots els aspectes que ens representen. "Verguenza ajena".
Divendres estaré a Cadis per motius familiars. A les 11.30 hi ha concentració davant de Catràdio a favor d'en Bassas. No hi podré ser. Em fot. Aniria segur. Ara possen al davant del programa a la persona que ha fet fora a en Bassas. L'escoltarà la seva "XXXX" familia. Ni un puto anunciant s'hauria d'anunciar a aquest programa. Han destrossat Catràdio. Només falta que fitxin a en Justo Molinero per donar la pluralitat que ells volen. Això si, que en Carod, en Puigcercós i tota aquesta "panda" vagin de "palmeros". Quina desilusió. Quina pena. Quina decepció. Sempre he cregut que va haver una generació jove que desde la universitat va ilusionar-se amb aquest projecte polític. Quina banda de gent poc formada. Quanta ignorància. Quin mal al meu país.
Bé, anem al tema. Gràcies Antoni per tot. Gràcies pels 14 anys d'antena. Gràcies per obrir cada dia una mica més els ulls de les persones d'aquest país petit. Espero que tornis aviat. Molt aviat. Espero que sigui a RAC1.
Ha sigut "es colmo". (espero que guanyi el APM de la història). Els que heu sentit l'APM sabreu de que parlo.
domingo, 8 de junio de 2008
30 Minuts: Zènit del petroli.
Hi ha programes de Televisió que, per si sols, donen prestigi a una cadena de televisió. Si a més, aquesta televisió es pública, millor que millor. 30 minuts es un extraordinari programa que setmana rere setmana, amb més o menys encert, dona llum, veu i opinió plural als problemes i reptes actuals de la humanitat.
El programa d'avui estava destinat al zènit del petroli on s'han exposat els problemes que tindrà la industria del petroli en els propers anys. Del que jo he sentit al programa seran bàsicament dos, garantir la oferta de petroli amb un augment de la demanda prevista d'un 30% pels propers 10 anys, i per altra banda, la capacitat de trobar noves reserves on es pogui extreure petroli a uns costos de producció raonables.
Segons el que han opinat els diversos entrevistats que entenen de la matèria, ho tenim bastant pelut. Res del que no sabiem i del que sempre ens han comentat els ecologistes amb més o menys demagogia.
Xina i la India en aquests anys estan tenint un creixement anual del 8-9% del seu PIB. Aquests païssos concentren gran part de la nova demanda de petroli que es preveu pels propers anys. De la bicicleta al cotxe i del camp a la ciutat. Seguiran tots els patrons de creixement ecònomic occidental. Per aquesta banda, el tema està més que clar, la demanda de petroli seguirà creixent a nivells més alts que la nova oferta de petroli.
Els camps de petroli tradicionalment més fèrtils han passat el seu zènit productiu i els costos de producció i extracció són més elevats que en el passat. Hem de trobar nous jaciments que donin garantia d'abastament als consumidors. Fa poc es va publicar que Ypf-Repsol havia trobat un verdader manantial a Brasil encara que s'ha de confirmar per part dels geòlegs aquests indicis.
Per altra banda, els païssos productors de petroli són d'aquells que quan un programa les seves vacances d'estiu, queden absolutament tatxats i fora del mapa. Arabia Saudí, Irak, Iran, Nigèria, Veneçuela, Russia, Kuwait. Els "cracks" que presideixen aquests païssos són dignes d'estudi a Harvard. Quan parlem de la guerra d'Irak, potser, a vegades, no tenim en compte la realitat dels problemes geo-polítics futurs i ens deixem guiar molt pel sentimentalisme fàcil. A vegades, jo el primer, que estava a la mani no a la guerra (potser per altres motius), anem amb el lliri a la mà. Prefereixo el control de les matèries bàsiques per part d'occidentals previsibles que no per part d'altres sers humans imprevisibles. El problema real es molt més greu per poder ser reflexat i analitzat en una sola línea. Per una banda, no acceptem a estrangers de païssos amb baixos nivells de renda al nostre país però per altra banda estem d'acord en que els hi fotem tota la riquesa que tenen. Massa complexe tot.
El preu de petroli està a màxims històrics, divendres va cotitzar a 138 dòlars per barril. Un barril té 159 litres. Així doncs a costos de transacció econòmica un litre val menys d'un dòlar. El preu que paguem a les benzineres al canvi actual es d'uns 2 dòlars/litre (exactament 2,05 a cost benzina 1.33 euros/litre i paritat euro/dolar a 1.54). La majoria del cost que paguem per la benzina és l'impost sobre hidrocarburos. No he tingut temps d'analitzar ni el tipus ni el tant per cent d'aquest impost sobre el total dels ingressos públics peró ho faré. L'únic que puc dir es que ja que la població les està passant putes per arribar a final de mes potser hi hauria que rebaixar una mica la voracitat recaptadora d'aquest impost. Al mes d'Abril es públic que el consum de benzina a Espanya ha baixat un 10%. Una raó que pot ser esgrimida per aquells que no volguin que es rebaixi l'impost aduint causes ecològiques. Si es rebaixa l'impost, consumirem igual o més i el preu de cotització podrà pujar encara més. Tot es economia ficció ja que els mercats no son al 100% transparents degut a la gran quantitat d'especuladors que operen en aquest i en altres mercats. El que va passar els últims anys en el mercat de futurs de cafè de Chicago es un èscandol per a moltes petites explotacions d'Amèrica Llatina. La baixada de preus va ocasionar moltes pèrdues en aquests païssos.
El tema es fotut ja que a curt plaç hi ha centres d'estudi económic que situen el preu del barril a 150 dòlars, i alguns a 200 dòlars inclús en el plaç d'un any. Les economies europees no se si podran resistir aquest nivell de preus. Les inflacions augmentarien bastant i els tipus d'interés no podrien baixar (que és el que necessiten les economies quan estan en recessió o contracció) sinó que augmentarien i es produiria una estanflació (estancament de creixement económic e inflació), el pitjor còctel ecònomic que comporta un augment de la població aturada i una baixada dels ingressos públics amb augment de les despesses públiques que dona origen a dèficits públics elevats.
Bé, això es una part de la teoria, l'altra part, la positiva, es que l'home pot influir sobre moltes d'aquestes variables, preus, fiscalitat, consum racional, increment d'oferta de petroli al mercat, etc, etc. Per a mi, la més important, es la necessitat de tenir clara una aposta per les energies alternatives. Molts governs van en aquest sentit. L'energia nuclear no ha de ser estigmatitzada, les energies eoliques, solars i les bio han de ser desenvolopades. No té lògica seguir cremant carbó per produïr energia o estar supeditada part de la producció de la energia d'un país a que plogui o no, per produir energia hidroelèctrica. No es seriós no apostar per la energia nuclear i comprar a França els excedents d'energia que té (a França més de la meitat de la energia es d'origen núclear). Els estadistes, si es que en queda algun, han d'explicar a la "plebe" la realitat de les cosses. Quan "peta" el sistema elèctric per excés de carrega quan fa molt fred o calor, tothom es queixa peró ningú diu perquè es i ningú soluciona els problemes reals.
Doncs això, si algú té uns dinerets per invertir a llarg plaç, potser que vagi pensant en invertir en empresses d'energies alternatives com poden ser Iberdrola Renovables, Abengoa, Fersa i per sobre de totes, al meu entendre, Solaria. Són empresses de futur, en mercats que encara no estan del tot regulats i amb incerteses per part dels organismes públics, però la major certesa, la implacable, es molt fàcil de deduir, si incrementa el consum de petroli i la oferta no augmenta, això del petroli no té molt futur a 50 anys vista. O ens possem les piles en les energies alternatives renovables o la humanitat ho té una mica pelut.
Apa, que vagi bé i bon dia a tothom.
El programa d'avui estava destinat al zènit del petroli on s'han exposat els problemes que tindrà la industria del petroli en els propers anys. Del que jo he sentit al programa seran bàsicament dos, garantir la oferta de petroli amb un augment de la demanda prevista d'un 30% pels propers 10 anys, i per altra banda, la capacitat de trobar noves reserves on es pogui extreure petroli a uns costos de producció raonables.
Segons el que han opinat els diversos entrevistats que entenen de la matèria, ho tenim bastant pelut. Res del que no sabiem i del que sempre ens han comentat els ecologistes amb més o menys demagogia.
Xina i la India en aquests anys estan tenint un creixement anual del 8-9% del seu PIB. Aquests païssos concentren gran part de la nova demanda de petroli que es preveu pels propers anys. De la bicicleta al cotxe i del camp a la ciutat. Seguiran tots els patrons de creixement ecònomic occidental. Per aquesta banda, el tema està més que clar, la demanda de petroli seguirà creixent a nivells més alts que la nova oferta de petroli.
Els camps de petroli tradicionalment més fèrtils han passat el seu zènit productiu i els costos de producció i extracció són més elevats que en el passat. Hem de trobar nous jaciments que donin garantia d'abastament als consumidors. Fa poc es va publicar que Ypf-Repsol havia trobat un verdader manantial a Brasil encara que s'ha de confirmar per part dels geòlegs aquests indicis.
Per altra banda, els païssos productors de petroli són d'aquells que quan un programa les seves vacances d'estiu, queden absolutament tatxats i fora del mapa. Arabia Saudí, Irak, Iran, Nigèria, Veneçuela, Russia, Kuwait. Els "cracks" que presideixen aquests païssos són dignes d'estudi a Harvard. Quan parlem de la guerra d'Irak, potser, a vegades, no tenim en compte la realitat dels problemes geo-polítics futurs i ens deixem guiar molt pel sentimentalisme fàcil. A vegades, jo el primer, que estava a la mani no a la guerra (potser per altres motius), anem amb el lliri a la mà. Prefereixo el control de les matèries bàsiques per part d'occidentals previsibles que no per part d'altres sers humans imprevisibles. El problema real es molt més greu per poder ser reflexat i analitzat en una sola línea. Per una banda, no acceptem a estrangers de païssos amb baixos nivells de renda al nostre país però per altra banda estem d'acord en que els hi fotem tota la riquesa que tenen. Massa complexe tot.
El preu de petroli està a màxims històrics, divendres va cotitzar a 138 dòlars per barril. Un barril té 159 litres. Així doncs a costos de transacció econòmica un litre val menys d'un dòlar. El preu que paguem a les benzineres al canvi actual es d'uns 2 dòlars/litre (exactament 2,05 a cost benzina 1.33 euros/litre i paritat euro/dolar a 1.54). La majoria del cost que paguem per la benzina és l'impost sobre hidrocarburos. No he tingut temps d'analitzar ni el tipus ni el tant per cent d'aquest impost sobre el total dels ingressos públics peró ho faré. L'únic que puc dir es que ja que la població les està passant putes per arribar a final de mes potser hi hauria que rebaixar una mica la voracitat recaptadora d'aquest impost. Al mes d'Abril es públic que el consum de benzina a Espanya ha baixat un 10%. Una raó que pot ser esgrimida per aquells que no volguin que es rebaixi l'impost aduint causes ecològiques. Si es rebaixa l'impost, consumirem igual o més i el preu de cotització podrà pujar encara més. Tot es economia ficció ja que els mercats no son al 100% transparents degut a la gran quantitat d'especuladors que operen en aquest i en altres mercats. El que va passar els últims anys en el mercat de futurs de cafè de Chicago es un èscandol per a moltes petites explotacions d'Amèrica Llatina. La baixada de preus va ocasionar moltes pèrdues en aquests païssos.
El tema es fotut ja que a curt plaç hi ha centres d'estudi económic que situen el preu del barril a 150 dòlars, i alguns a 200 dòlars inclús en el plaç d'un any. Les economies europees no se si podran resistir aquest nivell de preus. Les inflacions augmentarien bastant i els tipus d'interés no podrien baixar (que és el que necessiten les economies quan estan en recessió o contracció) sinó que augmentarien i es produiria una estanflació (estancament de creixement económic e inflació), el pitjor còctel ecònomic que comporta un augment de la població aturada i una baixada dels ingressos públics amb augment de les despesses públiques que dona origen a dèficits públics elevats.
Bé, això es una part de la teoria, l'altra part, la positiva, es que l'home pot influir sobre moltes d'aquestes variables, preus, fiscalitat, consum racional, increment d'oferta de petroli al mercat, etc, etc. Per a mi, la més important, es la necessitat de tenir clara una aposta per les energies alternatives. Molts governs van en aquest sentit. L'energia nuclear no ha de ser estigmatitzada, les energies eoliques, solars i les bio han de ser desenvolopades. No té lògica seguir cremant carbó per produïr energia o estar supeditada part de la producció de la energia d'un país a que plogui o no, per produir energia hidroelèctrica. No es seriós no apostar per la energia nuclear i comprar a França els excedents d'energia que té (a França més de la meitat de la energia es d'origen núclear). Els estadistes, si es que en queda algun, han d'explicar a la "plebe" la realitat de les cosses. Quan "peta" el sistema elèctric per excés de carrega quan fa molt fred o calor, tothom es queixa peró ningú diu perquè es i ningú soluciona els problemes reals.
Doncs això, si algú té uns dinerets per invertir a llarg plaç, potser que vagi pensant en invertir en empresses d'energies alternatives com poden ser Iberdrola Renovables, Abengoa, Fersa i per sobre de totes, al meu entendre, Solaria. Són empresses de futur, en mercats que encara no estan del tot regulats i amb incerteses per part dels organismes públics, però la major certesa, la implacable, es molt fàcil de deduir, si incrementa el consum de petroli i la oferta no augmenta, això del petroli no té molt futur a 50 anys vista. O ens possem les piles en les energies alternatives renovables o la humanitat ho té una mica pelut.
Apa, que vagi bé i bon dia a tothom.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)