Quin "bollo" vam tenir ahir. La mà, uffffff, molt rigurosa. De fet, si no pita res, tampoc passa res. L'extrany es que ho pités. Tots pensàvem ahir a les 7 de la tarda que a les 12 de la nit estariem a 9 o 11 punts. Estem a 5. Podem somiar. Esperem que Eto'o torni recuperat i no tingui "cap" problema.
Per altra banda, el Menorca va guanyar, ja porta vuit victòries. El miracle torna a ser possible. Quin mèrit que té aquesta gent.
Apa, es un mini-resum. Avui toca ser breu.
PD: Només pensar com deu estar el Petri amb el tema de la mà ja deu ser l'ostia. A veure que fem dimecres, el millor del partit serà veure com canten el You Will Never Walk Alone.
Ah!! I Dissabte compliré un somni. Estaré al Stade de France a París veient el França-Anglaterra del Six Nations. Carpe diem!!!! Ja us ho explicaré. En les enfants de la patrie......
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Que cabrón, ni más ni menos que a ver el 6 naciones!!!
Yo solo quiero apuntar que el rugby es un deporte de rufianes jugado por caballeros, mientras que el fútbol es un deporte de caballeros jugado por rufianes.
Porque existe una marginación, a modo de ver realmente patética, con todo deporte que no sea el fútbol. De verdad a la gente le interesa ver cuando y como salen de fiesta los futbolistas??
Carles te animo a que continúes con el Blog
Saludos
Carles, abans de tot, felicitats pel teu nou blogg!!
I... entrant en matèria... Em sembla molt bé que el Barça estigui a cinc punts del Madrid. Però si ens parem a reflexionar sobre aquesta bona notícia... De quina forma afecta directament a les nostres vides? Què ens aporta més enllà d'una satisfacció passatgera, o d'un tema de conversa recursiu? El que està clar és que avui dia parlar de futbol és un bon ganxo per trencar el gel en determinades situacions socials. També pot generar bones complicitats i fins i tot la gran excusa per retrobar-nos amb els amics de sempre... Però... No ens enganyem. Els temes veritablement importants els tenim i els vivim en el dia a dia, a casa nostra, amb els que ens estimem. Un gest, una abraçada, una mirada de complicitat, o fins i tot un missatge o un e-mail sincer poden fer que el nostre dia sigui un gran dia. Gràcies Xarlie per aquest blogg i... tranquil que mica en mica anireu constatant, també, la meva "GARRA" periodística.
Temes que deixo a l'aire: el no vot de l'immigrant a les generals. És just? S'acaba el petroli? Viurem prou per patir-ho? Haurem de tornar al camp? I l'aigua? Haurem de tirar de vaixells que ens la portin d'altres indrets?Acabarem com Mad-Max?
Jo, de moment, continuo amb el mateix cotxe de sempre... El Nissan Primera de fa 12 anys. Benzina sense plom.
Fins aviat!
Jordi Vila
Publicar un comentario